dissabte, de setembre 29, 2007

Una noche de perros

En el meu intent d'apropar-vos aquells llibres que llegeixo, aquest és el llibre que vaig acabar de llegir ahir. Està escrit per un tal Hugh Laurie, que entre d'altres coses, en la seva dil·latada carrera ha fet de Dr. House en la sèrie homònima.

El curiós no és que hagi escrit un llibre un actor, ja que en Hugh destaca per ser un artista multidisciplinar (guitarrista, escriptor, actor, motorista...) sinó que el llibre surtís pel passat Sant Jordi. De fet no és tan curiós, ja que l'editorial volia aprofitar l'incontestable èxit que té la sèrie per les nostres terres.

Però de fet el llibre està escrit força abans que pensés tan sols en House, ni tan sols crec que existís la idea: l'any 1996, amb el títol original The Gun Seller, o sigui que no s'hi han lluït amb la traducció (i com és de suposar, el títol original és molt més adient que el traduït).

El llibre en qüestió és una emocionant novela d'intriga (lo que ve sent un thriller), on un exmilitar britànic vol realitzar una bona obra sota els efectes de l'amor cap a una dona maca. Mentides, acció i el millor humor del que faria gala el mateix Dr.House es barregen en l'argument i els diàlegs, afegim grups terroristes i més noies maques, i ja tenim la novela!

Recomanable per passar unes poques hores entretingudes i divertides ;)

Retornant al vell look

Donat que el flirteig que vaig tenir amb la nova plantilla del blog no va acabar d'agradar a la poca audiència que encara tinc, he restaurat l'anterior plantilla, especialment com a homenatge a ells.

Salut!

dijous, de setembre 27, 2007

Marató de Lost

M'ha arribat a la bústia electrònica un correu de la gent d'fnac. Val a dir que no compro mai res del que m'ofereixen per ser-ne soci, però sempre m'agrada fer una ullada a allò que envien.

En aquests correu que haureu rebut probablement alguns de vosaltres, s'anuncia amb motiu de la posada a la venda de la 3a temporada de la sèrie Lost (Perdidos) una marató de la mateixa. Bé, en realitat és una marató-concurs. El guanyador de l'esdeveniment, serà recompensat amb un viatge per a dues persones a Hawaii, escenari de la sèrie.

La idea és mirar la primera i segona temporades de la sèrie totes seguides, realitzant un màxim de 12 descansos de 10 minuts (això em recorda a les migdiades de fa anys, abans d'entrar a Àlgebra...). Lo dur és que si hi ha més d'un supervivent, es realitza una mena de trivial sobre la sèrie per veure qui guanya!! En fi, sadomasoquisme pur i dur

Per cert, a mi m'agrada força la sèrie, tot i que no l'he vist tota seguida, m'he quedat a començaments de la tercera temporada. Sé que molts de vosaltres sou uns autèntics devoradors d'aquesta sèrie, us animeu a fer quelcom semblant?

Una altra manera de fer política

He llegit a BoingBoing sobre un fet curiós. Resulta que a Nova Zelanda (aquell país que queda aprop d'Austràlia i que és conegut per ser l'escenari de la pel·lícula del Senyor dels Anells i per la haka que ballen els integrants dels All-Blacks, els jugadors de la selecció nacional de rugby, pels quals aposto perquè guanyin el mundial que es disputa a França)

Com anava dient, a Nova Zelanda, segons sembla, tenen unes lleis una mica anticuades, i no se'ls hi ha acudit cap altra cosa que deixar que el poble elabori l'esborrany de l'acta de lleis de la policia a través d'una wiki!

Després de fer-me una mica el curiós, hi ha pàgines que inclús pot editar qualsevol, sense ser ciutadà/na novazelandès/a (o com es digui...). Però tampoc em sembla plan el posar-se a escriure lleis per a un poble tan llunyà i desconegut per mi com és aquest.

Trobo, no cal dir-ho, una gran iniciativa que es tingui en compte al poble per a les coses que afecten el poble, ja que aquí ja anem sobrats del contrari. A més a més, aprofitant la potència que dóna Internet i les wikis per a desenvolupar projectes col·laboratius, és la millor solució.

El punt dolent (o no, segons com es miri) és que el poble edita l'esborrany, que després suposo haurà de passar la criba del parlament i tot això, que com comencin com amb el nostre estatut... ho porten magre a Nova Zelanda!!

De totes maneres, és un gran avanç per a la veritable democràcia, i és força probable que no tingui massa ressò mediàtic, ja que a les autoritats d'aquí no els interessaria massa que s'escampés la notícia...però algun dia arribarem a aquest punt, o així ho espero.

dimecres, de setembre 26, 2007

Sobrevisquent a IKEA

Avui ha estat el dia que l'Univers m'havia reservat per batejar-me en aquesta mena de religió de l'ikeisme.

A mig matí hem marxat mitja família cap allà, i després d'una estoneta de cotxe, arribem al "temple". Pàrking pels fidels. No hi ha massa quòrum; tenint en compte que és feiner al matí, no cabia esperar altra cosa. Millor, més tranquilitat.

Després de donar moltes voltes, mirar i remenar per cadascuna de les zones predissenyades per que els clients tinguem una experiència de compra ideal. IKEA és un d'aquells llocs on pots apreciar el dineral que es deuen gastar en millorar aquesta esmentada experiència del client.

Zona d'exposició amb aquells típics productes de compra impulsiva ben repartits i en el seu context, en una distribució ni massa carregada ni massa dispersa, al punt just, podriem dir.
Zona de compra, tots els productes en diferents zones "temàtiques": bany, dormitori, sala d'estar, ...
Zona d'autoservei, un magatzem enorme amb totes les estanteries plenes de calaixeres, taules, cadires...
Zona d'avituallamiento, amb uns manjars curiosos i prou bons en format self-service. (millorable, només cal passar-se per física i química a la UB)
Zona de caixes, la pitjor per nosaltres, la millor per ells.
També la botigueta sueca on es poden comprar unes galetes boníssimes!

Conclusió: he complert el cupo a l'IKEA, en altres paraules...he quedat fart!

Consells:
  1. no anar a IKEA a menys que realment sigui necessari
  2. en cas que sigui necessari, tenir clar què es necessita
  3. no comprar masses coses més apart de les necessàries
  4. preparar la butxaca

Espero no tornar fins d'aquí a força temps...amén

dijous, de setembre 20, 2007

Dóna'n una mica

Avui han vingut a Torredembarra la gent del Banc de Sang i de Teixits, així que he decidit que ja no ho podia deixar passar més.

Ha estat la primera vegada. He donat una mica de sang. Com totes les primeres vegades, es queden gravades a la memòria (o això diuen).

Ha costat una mica d'omplir la bosseta, però finalment m'he pogut menjar el berenar amb ganes.

Així doncs us encoratjo que sigueu solidaris i col·laboreu en aquesta bona causa.

Inspira fons...ja.

25 anys somrient

He llegit en diferents llocs sobre una dada curiosa i digna de ser recordada:

avui (o ahir, donat l'hora que és) fa 25 anys que es va inventar l'emoticona.

Des d'aquí vull fer-li un petit homenatge a l'smiley face,

:-)