Las intermitencias de la muerte

En José Saramago és un famós escriptor portuguès guanyador d'un Nobel de Literatura. Entre les seves obres figura aquesta narració sobre els efectes de l'absència de mort en un país determinat. Bé, més aviat indeterminat, com acostuma a passar en les seves noveles (o això m'han dit).

Quan vaig fer el viatge a Lisboa, havia de començar un nou llibre i vaig pensar que estaria bé retre un petit homenatge a l'afamat escriptor -exiliat polític al seu país, resideix des de llavors a les illes Canàries- en la meva visita a la seva terra. El problema és que el llibre m'ha durat des de llavors fins fa pràcticament un parell de setmanes :(

La gràcia del llibre és com d'un fet insòlit en fa un punt de partida per repassar bondats i misèries d'aquesta, la nostra societat.

Es podria veure el llibre en dues parts, la primera seria precisament aquesta que acabo de comentar i la segona seria un seguiment més d'aprop a allò que anomenem mort i que fa acte de presència en el títol de la novela.

Personalment he disfrutat més de la segona part que de la primera, potser per haver-la fet durar més del recomanable, cosa que em feia perdre el fil sovint.

De totes maneres, el final bé mereix la pena, així que recomanat queda el llibre.

P.S. per cert, si algun cop rebeu una carta amb el sobre de color morat... l'heu cagat!

Millor per mi, pitjor per tu

En els últims temps he tornat a gaudir d'experiències europees degut a la incessant activitat dels projectes en els que prenc part i que sostenen la meva beca. En aquesta ocasió, les destinacions han estat Bèlgica -concretament Gent, a Flandes- i Atenes -concretament, lo que vé sent Atenes capital, la de tota la vida vaja-.

El fet que motiva aquesta entrada no és els viatges en si, sinó algunes coses que se m'ocorren mentre pasturo per aquests mons. En concret, i és un tema que, en general, em treu bastant de polleguera, el benefici propi contraposat al benefici dels altres (o benefici social, del conjunt de la societat).

Pensareu "vaia xorrades..." però bé, només puc escriure d'allò que sento, així que he d'escriure d'aquestes "xorrades".

Com anava dient, el fet concret que ha despertat aquesta cadena de pensament i posterior post al bloc ha estat la constatació de l'extremadament dolent disseny dels seients dels avions des d'un punt de vista del comfort dels passatgers (que consti que no em queixo del disseny dels seients pel que fa a temes de seguretat o altres aspectes, els quals suposo són els que primen a l'hora de dissenyar-los). O em direu que està ben dissenyat quelcom que per obtenir un benefici propi -en aquest cas, reclinar el seient per estar en una posició més còmode- el que fa és perjudicar al passatger del darrera -que veu escurçat en uns 10 cm de fondària el seu (reduit) espai vital-?

Realment, a vegades em preocupa el destí de la nostra societat, on s'han perdut la majoria dels valors i la gent cada vegada va més a la seva. En aquest sentit, els encarregats de dissenyar espais comuns, qualsevol espai on hagin de cohabitar més d'una persona, haurien de tenir en compte que amb la seva tasca estan condicionant la interacció d'aquests individus, i que per tant, tenen una responsabilitat social / civil per tal d'evitar o minimitzar en la mesura del possible aquests fets.

PS: un altre fet que m'ha fet reflexionar en la mateixa direcció és la cada cop més estesa funció dels telefons mòbils de reproducció de música per l'altaveu, característica altament perjudicial en un tren.

La crisi també arriba al blog

això sembla, després del període més llarg d'inactivitat d'aquest petit racó virtual en tota la seva història...

no tinc el cap per massa escriptures, la feina em duu atabalat, ja que properament tenim un parell de viatges més, amb les seves presentacions / demostracions / tests particulars, de manera que aquests dies són intensos d'arreglar i descobrir errors i coses desagradables per l'estil. En aquest sentit, d'aquí unes setmanes us explicaré (hopefully) com deixar bocabadats a quatre guiris usant els formularis de google docs.

una de les coses per sortir d'aquesta rutina serà jugar a futbol, altre cop, després de la llarga història d'alegries i tristeses viscudes amb el FiB_D i el Xibeca... aquest cop sembla que també pinten bastos de la mà dels Arreplegats. Els Arreplegats són un conjunt de profes, doctorands i becaris de lo millor de cada casa del LSI, així que...

bé, per avui ja està bé, que si no després tinc agulletes ;)

salut i a cuidar-se!

Tornada a la normalitat

O això és el que tocaria després d'haver passat uns dies a Portugal i uns altres pocs a Suècia. Per feina, això sí.

Aquí a la dreta, la imatge del Cristo Rei, que presideix la riba del Tajo oposada a la ciutat de Lisboa. Des dels seus peus, allà dalt, es tenen unes magnífiques vistes de la bullent ciutat portuguesa.

La meva estada va estar situada principalment a Costa da Caparica, un poble costaner bastant turístic, a pocs quilòmetres al sud de la capital.
En aquest idíl·lic escenari es van celebrar les conferències ICE 2008, un esdeveniment amb un abast molt ampli en el camp de l'aplicació de les TIC a la innovació, la millora de la producció en la indústria, les eines i entorns col·laboratius, els LivingLabs i més coses per l'estil d'interessants.

Suposo que us preguntareu què coi pinto jo en unes conferències d'aquest estil. Doncs un dels projectes en els quals la UPC treballa (Laboranova) muntava una demo de diverses eines que s'estan desenvolupant (una d'elles la que desenvolupo jo). Així que no vaig tenir masses vacances, però si que vaig aprofitar després d'haver fet la meva presentació per anar a conèixer de primera mà la nit lisboeta, més faltaria.


Aquí a sota, un parell de fotos de la bonica ciutat de Luleå (Suècia) alias "On Déu va perdre l'espardenya". A 100 km del cercle polar àrtic, aquesta petita ciutat destaca per la seva tranquilitat i calma.

A l'estiu no es pon el sol i fa molta mandra d'anar a dormir. A més, les temperatures tampoc són prohibitives (voltant els 12º) de manera que s'agraia estar a la fresca, venint de la calurosa Catalunya.


La nostra estada aquí té el seu origen en un altre dels projectes en els quals treballa la UPC, el Virtual European Parliament, que també compta amb companys suecs i belgues (propera visita). Però resulta que els suecs amb els que treballem nosaltres viuen aquí, al mig del no-res. I la veritat és que semblen molt feliços d'estar aquí. La veritat és que sembla un lloc genial on perdre-s'hi uns mesos, no més.

Sembla ser que a l'hivern tota aquesta aigua es gela i fan carreteres per sobre el gel i la gent esquia, patina o condueix cotxes per anar d'un lloc a l'altre... sona divertit!

Per suposat també vam tenir temps -tot i que en una visita de dos dies, el concepte de temps pren un sentit diferent, i més aquí, on sembla que tot vagi més lent i reposat- de gaudir de la poca nit que vam poder, entre que no es ponia el sol i que els pocs bars que hi havien tancaven a les 12 de la nit, vam fer el que vam poder, això sí, ens ho vam passar força bé. Llàstima dels mosquits, que no et deixaven ni a sol ni a ombra.

I ara ja tocaria posar-se a treballar en serio, que si no després a casa es pensen que només tombo!